PINTURES SILENCIADES II

Els patis abandonats es deixen anar com qui no vol la cosa...all bell mig del realisme de tot plegat i en la llunyania de la llibertat d'expressiò les pors s'enlairen.

El trescar constant dels temps, a cavall d'un vent furiòs, traspua entre els records d'uns quadres com el lament d'un déu antic.

La vida flueix entre sospirs de molsa i l'enyorança dels colors del mediterrani. Estem fets de la mateixa matèria que els nostres pobles.

L'aigua dels primers nùvols amb accent foraster desprén olors que s'enfilen cap a un cel àvid de tramuntanes silenciades.

La gent que esmorça entre les taules dels cafés de la plaça és una presència esvaida que no coneix els secrets de l'infinit.

ITALIANO

I pati abbandonati si lasciano andare come colui che fa finta di niente...nel bel mezzo del realismo di un tutt'uno e nella lontananza, le paure compaiono in aria.

Il gallopare costante dei tempi, a cavallo di un vento furioso, traspira tra i ricordi dei quadri come il lamento di un dio antico.

La vita fluisce tra i sospiri di muffa e la mancanza dei colori del mediterraneo. Siamo fatti della stessa materia dei nostri paesi.

L'acqua delle prime nuvole con una cadenza straniera espande profumi che si dirigono verso un cielo avido di tramontane silenziate.

La gente che fa collazione tra i tavoli dei bar della piazza é una presenza sfumata che non conosce i segreti dell' infinito.

PINTURES SILENCIADES

PINTURES SILENCIADES



Un cel blau avui és un mot silencitat.

Les blanques construccions del mediterrani de Cabayol avui projecten clapes de llum que s'escampen i vibren sota una llibertat d'expressiò silenciada.

Avui la pintura de Cabayol llisca silenciosament mitjançant l'ull estret de la censura.

Avui els cargols ufanosos de mar de Cabayol s'esqueixen contra la dura foscor d'una limitaciò que enfosqueix abruptament la llum del mediterrani.

CALELLA I ELS CARGOLS DE MAR DE CABAYOL

Calella és un poble de la Costa Brava que s'ha fixat en el meu cor com els cargolls de mar queden fixats en les pintures de Josep M. Cabayol. Calella està rodejada de pinades i de xalets amagats darrere dels murs que els protegeixen de les mirades curioses.

No hi ha tristesa al meu pas per aquestes terres catalanes, en canvi, a Bilbao sorgeix la melangia contemplant el cargol de mar que vaig descobrir dins la sorra exposat al sol i permanentment de vacances, el mateix cargol que senyoreja en el quadre de l'artista vilanoví amb el que tinc un lligam cultural, malgrat les mirades dolentes i banals miren cap a indrets desconeguts i foscos perquè sorgeixen com crits de la foscor.

El realisme d'aquestes pintures del meu bloc dedicat al pintor de la llum mediterrània -Cabayol- s'ensopega amb el meu caràcter somniador i surrealista. Els meus somnis bronzejats llagrimejen l' òxid dels records d'un viatge que guarda secrets com els cargols guarden endins el brogit de les onades.

Aquests quadres fan olor d'aigua salada i dibuixen ombres darrere dels cargols que un cop desenterrats de la sorra escampen les hores del mar als quatre vents. Aquests cargols a la platja, al agost són com una mena de ambientador que esvaeix la barreja de sentors que provoca l'acumulació de visitants, sobretot els diumenges.

Els arqueòlegs van desenterrant la memòria de les pedres, els pintors van fixant en la història la realitat present i els escriptors fem una descripció del que veiem i sentim, i tots junts de generació en generació anem deixant les engrunes d'una esperança abandonada a la vora del mar.

EL TEMPS

William Shakespeare deia que el temps era el mestre absolut dels humans, en canvi, els àrabs deien que el temps era el mestre d'aquells que no tenen mestre. Jo no sé vostés, però jo de vegades sóc una persona pusil·lànime i ploramiques i veig la meva vida plena de carrers sense sortida, en aquesta situació el concepte temps em fa feredat. En canvi, altres vegades, els unglots de la meva ànima forta defenen cofois els moments més difícils de la meva existència, i quan em sento així el temps per a mi és molt més que un senzill calendari penjat a una paret. Aquesta introducció s'escau amb la pintura i els quadres, hi ha quadres penjats que no ens diuen res, que no ens obren els camins, que són portes tancades al temps i a les nostres emocions i sentiments. En aquest quadre de Josep M. Cabayol que encapçala el meu texte he trobat una porta oberta i molta llum amb el realisme que caracteritza les seves obres d'art.
La meva ingenuïtat en aquests temes em porta a escriure amb prudència i prefereixo seguir el meu camí sobre el paper pautat de les emocions perquè la literatura no necessita res més, no vull endinsarme en comentaris d'un crític d'art perquè no és el meu treball,- it isn't my job-.
Com que és Agost, aquest post és una mica més curt, es podria dir que és un article de mitja jornada, però abans de acabar-lo afegiria un consell, si vosté té a prop de la tauleta de nit (encara que no sigui el lloc més adequat per un quadre) una obra de Cabayol, podrà gaudir d'una il·luminació excel·lent per poder llegir durant tota la nit.


TEXT: MERCEDES LÁZARO
PINTURA: JOSEP MARIA CABAYOL

LA PERSONALITAT DEL ARTISTA, CABAYOL I LA SEVA PETJADA ARTISTICA

Cada época té un bagatge civilitzador en el que es recolza la personalitat dels artistes i els apassionats d'art segur que estàn entenent per on vaig. L'humanisme, el feudalisme, el renaixement, la inquisició, la reforma, la contrareforma, la servitud, la il·lustració, l'absolutisme, el liberalisme, l'estalinisme, el socialisme democràtic, les dictadures, la democràcia, el nazisme i els drets humans han deixat la seva petjada en els mestres d'art i en les seves obres. Això és el que li sucedeix també al protagonista del meu blog de pintura Josep M.Cabayol , és tracta d'un blog "sense ànim de lucre", com si fos una ONG, ho dic per les mirades més curioses i susceptibles, i elles ja saben per on vaig.
Cabayol, dins de la saviesa d'un artista ens diu que "cap autor ha de seguir la via de les tendències, sinó que ha de seguir sempre la seva línea i deixar-se d'influències, malgrat estigui sempre condicionat d'una determinada realitat quotidiana i d'una actualitat que donarà al autor unes normes dins de les quals es mourà artísticament".
Ja he comentat que el meu cas en el món de la pintura és una mirada discreta i humil peró suposo que una persona conreada en la bellesa de les obres dels grans mestres no voldria ni tan sols donar un cop d'ull a un producte fraudulent, i aquesta mena de productes, per desgràcia traginen també amunt i avall pel mercat de l'art, que com altres mercats, també pateix els excessos i les perversions.
L'artista ha de ser lliure per a poder fer una gran obra d'art, no em refereixo a ser un "single" sentimental, tothom necessita una persona al seu voltant com una mena de norma que ens dirigeix, em refereixo a llibertat de pensament, l'artista ha de ser lliure de triar els colors, les tonalitats, l'estètica, les formes, l'assumpte i tot alló que es considera una eina més de la cultura que l'artista va conformant, l'artista va donant sentit i sentiment a la llibertat, cerca, conèix i comparteix obres d'art amb la gent de gust refinat.

p.d. Article només en català dedicat a mi mateixa i a la meva dedicació a tot alló que m'agrada fer, com el fet d'escriure, per quina raó? perqué sóc lliure, jove, amb molta embranzida i tinc ganes d'aprendre...apa!!



TEXT: MERCEDES LÁZARO
PINTURA: JOSEP MARIA CABAYOL

XERRANT DELS QUADRES DE CABAYOL / CHIACCHIERANDO DEI QUADRI DI CABAYOL

CATALÀ

XERRANT DELS QUADRES DE CABAYOL

En el món de la comunicació ens trobem amb diverses possibilitats de diàleg. Podem crear-lo amb llengües i paraules, peró també amb gestos, mirades, somriures, tactes, tons de veu, i silencis. Les dones que fins i tot, tenim la capacitat de mormolar a mitja veu les mentides oficials, les necessàries i rutinàries de cada dia, també patim dies esmorteïts de locució escarransida.
La llum i la claror d'un quadre de Cabayol canviarà subtilment el nostre silenci dolorós, ens parlaràn els tons blavosos de la realitat fixada en les seves obres i la melangia de les tardes de diumenge esdevindrà la felicitat d'estar trist.

Uns alls no ens diuen res, peró ens quedarem amb un pam de nas si els mateixos alls enlluernen la nostra llar com una guspira de llum. El que no podrem fer és buscar el sentit de la vida o els nostres dubtes inextricables en el realisme dels quadres de Josep M. Cabayol. Els apassionats de l'art ompliràn a vessar el seu gust refinat i jo que "vaig fent" una intromissió en el món de l'art i m'agrada l'exhibicionisme de la escriptura podré trobar amb aquests quadres que em passen arran de nas una ocasió per deixar la meva addicció al cola-cao, per quina raó? ho ignoro peró el cas és que quan els contemplo em llençen amb el seu llenguatge un bufec d'alleugeriment.

Un quadre de Cabayol pot ser una mirada que, quan ens arriba a casa una visita incòmoda, ens fa l'ullet i ens fa petar la xerrada amb el parent o amic que guaita la presència inquietant dels nostres estris amuntegats, i ens dona l'embranzida per a començar una conversa amb el concepte "blanc". Aquest color triat per Josep M. Cabayol traspua a través del temps, aquest blanc de la calç de les parets de les cases del mediterrani és el mateix blanc de la neu que cau en silenci, és el mateix color de la bondat, és el mateix color triat per les noies en edat de casar-se i és el mateix color dels fulls d'una escriptora, que com jo ara mateix va baixant l'envelat d'aquest article perquè no voldria crear un escrit atrotinat i rebregat.


ITALIANO

CHIACCHIERANDO DEI QUADRI DI CABAYOL

Nel mondo della comunicazione siamo di fronte a diverse possibilità di dialogo. Possiamo crearlo non soltanto con lingue e parole, ma anche con dei gesti, sguardi, tatti, toni di voce, e silenzi. Noi donne che addirittura, abbiamo la capacità di mormorare sotto voce le bugie ufficiali, quelle necessarie e quotidiane di ogni giorno, patiamo anche i giorni malridotti di locuzione meschina.
La luce e il chiarore di un quadro di Josep Maria Cabayol cambierà sottilmente il nostro silenzio doloroso, ci parleranno le tonalità dell'azzurro della realtà fissata sulle sue opere e la malinconia dei pomeriggi delle domeniche diventerà la felicità di essere tristi.

Alcune teste di aglio non ci dicono niente, peró rimarremmo stupiti se gli stessi agli illuminassero la nostra casa a modo di scintille di luce. Quello che non possiamo fare é cercare il senso della vita o i nostri dubbi esistenziali sul realismo dei quadri di Josep M. Cabayol. Gli appassionati d'arte riempiranno fino all'ultima goccia il loro gusto curato ed io che piano piano stó facendo un'immersione nel mondo dell'arte e mi piace l'esibizionismo della scrittura, potró trovare in questi quadri che mi passano sotto il naso, un'occasione per smettere la mia addizione al Cola-Cao (cacao e latte), per quale motivo? l' ignoro, peró il caso é che quando li contemplo mi lanciano attraverso il loro linguaggio un soffio di liberazione.

Un quadro di Cabayol puó essere uno sguardo che, quando ci arriva a casa una visita scomoda, ci fa l'occhiolino e ci dà lo spunto per cominciare la chiacchiera con il parente o l'amico che guarda la presenza inquietante dei nostri oggetti ammucchiati, e ci sprona per cominciare una conversazione con il concetto "bianco". Questo colore scelto da Josep Maria Cabayol traspira attraverso i tempi, questo bianco della calce delle pareti delle case del mediterraneo é lo stesso bianco della neve che cade in silenzio, é lo stesso colore della bontà, é lo stesso colore scelto dalle ragazze che sono in età di sposarsi ed é lo stesso colore dei fogli di una scrittrice, che come me, adesso va tirando giú il telone di questo articolo perché non vorrei creare uno scritto sperperato e perso.

TEXT: MERCEDES LÁZARO
PINTURA: JOSEP MARIA CABAYOL