Calella és un poble de la Costa Brava que s'ha fixat en el meu cor com els cargolls de mar queden fixats en les pintures de Josep M. Cabayol. Calella està rodejada de pinades i de xalets amagats darrere dels murs que els protegeixen de les mirades curioses.
No hi ha tristesa al meu pas per aquestes terres catalanes, en canvi, a Bilbao sorgeix la melangia contemplant el cargol de mar que vaig descobrir dins la sorra exposat al sol i permanentment de vacances, el mateix cargol que senyoreja en el quadre de l'artista vilanoví amb el que tinc un lligam cultural, malgrat les mirades dolentes i banals miren cap a indrets desconeguts i foscos perquè sorgeixen com crits de la foscor.
El realisme d'aquestes pintures del meu bloc dedicat al pintor de la llum mediterrània -Cabayol- s'ensopega amb el meu caràcter somniador i surrealista. Els meus somnis bronzejats llagrimejen l' òxid dels records d'un viatge que guarda secrets com els cargols guarden endins el brogit de les onades.
Aquests quadres fan olor d'aigua salada i dibuixen ombres darrere dels cargols que un cop desenterrats de la sorra escampen les hores del mar als quatre vents. Aquests cargols a la platja, al agost són com una mena de ambientador que esvaeix la barreja de sentors que provoca l'acumulació de visitants, sobretot els diumenges.
Els arqueòlegs van desenterrant la memòria de les pedres, els pintors van fixant en la història la realitat present i els escriptors fem una descripció del que veiem i sentim, i tots junts de generació en generació anem deixant les engrunes d'una esperança abandonada a la vora del mar.
