EL TEMPS

William Shakespeare deia que el temps era el mestre absolut dels humans, en canvi, els àrabs deien que el temps era el mestre d'aquells que no tenen mestre. Jo no sé vostés, però jo de vegades sóc una persona pusil·lànime i ploramiques i veig la meva vida plena de carrers sense sortida, en aquesta situació el concepte temps em fa feredat. En canvi, altres vegades, els unglots de la meva ànima forta defenen cofois els moments més difícils de la meva existència, i quan em sento així el temps per a mi és molt més que un senzill calendari penjat a una paret. Aquesta introducció s'escau amb la pintura i els quadres, hi ha quadres penjats que no ens diuen res, que no ens obren els camins, que són portes tancades al temps i a les nostres emocions i sentiments. En aquest quadre de Josep M. Cabayol que encapçala el meu texte he trobat una porta oberta i molta llum amb el realisme que caracteritza les seves obres d'art.
La meva ingenuïtat en aquests temes em porta a escriure amb prudència i prefereixo seguir el meu camí sobre el paper pautat de les emocions perquè la literatura no necessita res més, no vull endinsarme en comentaris d'un crític d'art perquè no és el meu treball,- it isn't my job-.
Com que és Agost, aquest post és una mica més curt, es podria dir que és un article de mitja jornada, però abans de acabar-lo afegiria un consell, si vosté té a prop de la tauleta de nit (encara que no sigui el lloc més adequat per un quadre) una obra de Cabayol, podrà gaudir d'una il·luminació excel·lent per poder llegir durant tota la nit.


TEXT: MERCEDES LÁZARO
PINTURA: JOSEP MARIA CABAYOL