jueves, 21 de octubre de 2010

FRUITS DE TARDOR









Arrauxats llueixen damunt la taula els fruits de tardor.
Sorgeixen entre camps i boscos, encabits entre els colors tardorals i els olors murris que ens va deixant el "tempus fugit", que faceciós i enjogassat arruga l'engrogat paisatge.
Fruits de tardor, que engalipen els sentiments primitius de les presències bonhomioses aixoplugades sota l'aiguat anunciat per un tro eixordador.
El sol projecta clapes de llum entre les branques d'un arbre que s'esqueixa obstinadament contra el silenci de la tardor, perquè el vent de la tramontana ha segrestat la piuladissa d'uns ocells que cerquen la sensació de refugi en indrets més càlids.
Un antic Déu silvestre, que donava fruits als nens es desperta cada dia sota la llum grogenca de la tardor, i es passeja encara sobre els colors d'ocres tardorals i un cel lluminós.
Als mercats, l'advocat, el peó caminer, la senyora que viu amb un gat, esperen amb il·lusió comprar els fruits de temporada, codonys, magranes, llimones, fruits de tardor.
A la plaça, un rellotge fa palesa de l'enyorança d'antics estius, i els Sants de l'església vigilen que veïns i forasters cultiven la fe en la profunditat de l'existència.

La tardor és una riuada acolorida d'un nen que surtint de l'escola deixa les seves emprentes sobre les fulles seques, que se les mira com qui mira el centre del món, encuriosit pel brogit d'un crish crash que va quedant enrere sota la sola de les seves sabates.
La tardor és una magrana, uns codonys, uns llimones, que encastades amb orfebre precisió a uns quadres fan olor de cítric.
Els fruits de tardor marquen l'inexorable pass del temps, amagats sota l'ombra d'un arbre que s'ha forjat amb l'energia immemorial de l'aigua.
Aquests fruits de tardor, resplendeixen en una exposició d'art i miren de reüll als enamorats que a cau d'orella es petonejen mots i besos.


PINTURA: JOSEP MARIA CABAYOL
TEXT: MERCEDES LÁZARO

martes, 7 de septiembre de 2010

JOSEP MARIA CABAYOL: RECOGENUT PINTOR MEDITERRANI






Woody Allen diu que l'artista ha de proporcionar una il·lusió, un paradís o un infern, qualsevol cosa que valgui la pena al bell mig de tot lo terrible.

Ahir al programa La nit dels Ignorants de Catalunya Ràdio al que truco sovint perquè m'agrada escoltar la veu dels ignorants i perquè em sento una ignorant més que té un llarg camí per recòrrer en el món de la llengua catalana, vaig fer una pregunta: "què és la felicitat" i un oient d'aquest programa va contestar que "la felicitat és la absència de la por. La felicitat és un estat temporal, un pont llençat fins al proper pilar". Aquest concepte de felicitat s'escau amb la frase d'Allen sobre el que ens ha de proporcionar l'artista: una il·lusió, un paradís o un infern perquè tots tres són conceptes lloats per grans artistes dins d'un espai temporal, i vet aquí que ens ensopeguem amb una realitat absent de por, a la que ens acosta l'art de Josep Maria Cabayol, i que propaga l'il·lusió de viatjar a terres del mediterrani.

Hi ha un paradís per cada religió i la pintura de Cabayol, com si fos una teoria religiosa, té el seu paradís o la seva terra promesa: els pobles del mediterrani com Xauen. L'artista vilanoví dona als espectadors siguin religiosos o no el dret de reserva en un cel blau.
Sota la llum d'aquests quadres podem creure en la vida futura perquè la realitat es presenta com un fanal que il·lumina un poble on es mantenen tradicions arrelades i un esperit de comunitat molt viu. Els humans hem aprés a sumar esforços i refinar les passions més ordinàries, és aleshores quan per fi el nostre pensament s'eixamplarà per a poder permetre l'entrada d'altres idees i de noves sensacions com les que en transmet l'art.







El sol il·lumina amb un encegament estiuenc Xauen, Mikonos, i el reconegut artista plàstic Josep Maria Cabayol pinta una llum sense eufemismes, entortolligant-se per les blanques façanes i les escaletes d'aquests pobles on va a passar diverses estades al llarg de la seva vida.

Les pintures de Cabayol són les civilitzacions desenvolupades als terrats, sota les finestres i davant de les portes i a l'interior de les cases. Una mirada surrealista podria veure dins d'aquests quadres a la gent asseguda sobre una cadira atrotinada a parar la fresca, a parlar amb els veïns i a veure passar la vida.

No hi cap mena de dubte que Woody Allen sigui un gran cómic, de la mateixa manera que Josep Maria Cabayol és un gran artista, les seves exposicions individuals -a més d'altres colectives- des de 1969 a Vilanova, Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Palma de Mallorca i en altres ciutats de Catalunya i fins i tot al Marroc i als Estats Units, demostren molts anys d'experiència en el món de la pintura.

He trobat una similitud entre Allen i Cabayol, tots dos es dediquen al do que tenen (humor i pintura respectivament) cada dia de la vida, s'apliquen amb una disciplinada dedicació al talent amb el que van nèixer.

viernes, 27 de agosto de 2010

PINTURES SILENCIADES II

Els patis abandonats es deixen anar com qui no vol la cosa...all bell mig del realisme de tot plegat i en la llunyania de la llibertat d'expressiò les pors s'enlairen.

El trescar constant dels temps, a cavall d'un vent furiòs, traspua entre els records d'uns quadres com el lament d'un déu antic.

La vida flueix entre sospirs de molsa i l'enyorança dels colors del mediterrani. Estem fets de la mateixa matèria que els nostres pobles.

L'aigua dels primers nùvols amb accent foraster desprén olors que s'enfilen cap a un cel àvid de tramuntanes silenciades.

La gent que esmorça entre les taules dels cafés de la plaça és una presència esvaida que no coneix els secrets de l'infinit.





ITALIANO


I pati abbandonati si lasciano andare come colui che fa finta di niente...nel bel mezzo del realismo di un tutt'uno e nella lontananza, le paure compaiono in aria.

Il gallopare costante dei tempi, a cavallo di un vento furioso, traspira tra i ricordi dei quadri come il lamento di un dio antico.

La vita fluisce tra i sospiri di muffa e la mancanza dei colori del mediterraneo. Siamo fatti della stessa materia dei nostri paesi.

L'acqua delle prime nuvole con una cadenza straniera espande profumi che si dirigono verso un cielo avido di tramontane silenziate.

La gente che fa collazione tra i tavoli dei bar della piazza é una presenza sfumata che non conosce i segreti dell' infinito.

miércoles, 25 de agosto de 2010

PINTURES SILENCIADES

PINTURES SILENCIADES



Un cel blau avui és un mot silencitat.

Les blanques construccions del mediterrani de Cabayol avui projecten clapes de llum que s'escampen i vibren sota una llibertat d'expressiò silenciada.

Avui la pintura de Cabayol llisca silenciosament mitjançant l'ull estret de la censura.

Avui els cargols ufanosos de mar de Cabayol s'esqueixen contra la dura foscor d'una limitaciò que enfosqueix abruptament la llum del mediterrani.

miércoles, 18 de agosto de 2010

CALELLA I ELS CARGOLS DE MAR DE CABAYOL







Calella és un poble de la Costa Brava que s'ha fixat en el meu cor com els cargolls de mar queden fixats en les pintures de Josep M. Cabayol. Calella està rodejada de pinades i de xalets amagats darrere dels murs que els protegeixen de les mirades curioses.

No hi ha tristesa al meu pas per aquestes terres catalanes, en canvi, a Bilbao sorgeix la melangia contemplant el cargol de mar que vaig descobrir dins la sorra exposat al sol i permanentment de vacances, el mateix cargol que senyoreja en el quadre de l'artista vilanoví amb el que tinc un lligam cultural, malgrat les mirades dolentes i banals miren cap a indrets desconeguts i foscos perquè sorgeixen com crits de la foscor.

El realisme d'aquestes pintures del meu bloc dedicat al pintor de la llum mediterrània -Cabayol- s'ensopega amb el meu caràcter somniador i surrealista. Els meus somnis bronzejats llagrimejen l' òxid dels records d'un viatge que guarda secrets com els cargols guarden endins el brogit de les onades.

Aquests quadres fan olor d'aigua salada i dibuixen ombres darrere dels cargols que un cop desenterrats de la sorra escampen les hores del mar als quatre vents. Aquests cargols a la platja, al agost són com una mena de ambientador que esvaeix la barreja de sentors que provoca l'acumulació de visitants, sobretot els diumenges.

Els arqueòlegs van desenterrant la memòria de les pedres, els pintors van fixant en la història la realitat present i els escriptors fem una descripció del que veiem i sentim, i tots junts de generació en generació anem deixant les engrunes d'una esperança abandonada a la vora del mar.

martes, 10 de agosto de 2010

EL TEMPS




William Shakespeare deia que el temps era el mestre absolut dels humans, en canvi, els àrabs deien que el temps era el mestre d'aquells que no tenen mestre. Jo no sé vostés, però jo de vegades sóc una persona pusil·lànime i ploramiques i veig la meva vida plena de carrers sense sortida, en aquesta situació el concepte temps em fa feredat. En canvi, altres vegades, els unglots de la meva ànima forta defenen cofois els moments més difícils de la meva existència, i quan em sento així el temps per a mi és molt més que un senzill calendari penjat a una paret. Aquesta introducció s'escau amb la pintura i els quadres, hi ha quadres penjats que no ens diuen res, que no ens obren els camins, que són portes tancades al temps i a les nostres emocions i sentiments. En aquest quadre de Josep M. Cabayol que encapçala el meu texte he trobat una porta oberta i molta llum amb el realisme que caracteritza les seves obres d'art.
La meva ingenuïtat en aquests temes em porta a escriure amb prudència i prefereixo seguir el meu camí sobre el paper pautat de les emocions perquè la literatura no necessita res més, no vull endinsarme en comentaris d'un crític d'art perquè no és el meu treball,- it isn't my job-.
Com que és Agost, aquest post és una mica més curt, es podria dir que és un article de mitja jornada, però abans de acabar-lo afegiria un consell, si vosté té a prop de la tauleta de nit (encara que no sigui el lloc més adequat per un quadre) una obra de Cabayol, podrà gaudir d'una il·luminació excel·lent per poder llegir durant tota la nit.


TEXT: MERCEDES LÁZARO
PINTURA: JOSEP MARIA CABAYOL

jueves, 5 de agosto de 2010

LA PERSONALITAT DEL ARTISTA, CABAYOL I LA SEVA PETJADA ARTISTICA






Cada época té un bagatge civilitzador en el que es recolza la personalitat dels artistes i els apassionats d'art segur que estàn entenent per on vaig. L'humanisme, el feudalisme, el renaixement, la inquisició, la reforma, la contrareforma, la servitud, la il·lustració, l'absolutisme, el liberalisme, l'estalinisme, el socialisme democràtic, les dictadures, la democràcia, el nazisme i els drets humans han deixat la seva petjada en els mestres d'art i en les seves obres. Això és el que li sucedeix també al protagonista del meu blog de pintura Josep M.Cabayol , és tracta d'un blog "sense ànim de lucre", com si fos una ONG, ho dic per les mirades més curioses i susceptibles, i elles ja saben per on vaig.
Cabayol, dins de la saviesa d'un artista ens diu que "cap autor ha de seguir la via de les tendències, sinó que ha de seguir sempre la seva línea i deixar-se d'influències, malgrat estigui sempre condicionat d'una determinada realitat quotidiana i d'una actualitat que donarà al autor unes normes dins de les quals es mourà artísticament".
Ja he comentat que el meu cas en el món de la pintura és una mirada discreta i humil peró suposo que una persona conreada en la bellesa de les obres dels grans mestres no voldria ni tan sols donar un cop d'ull a un producte fraudulent, i aquesta mena de productes, per desgràcia traginen també amunt i avall pel mercat de l'art, que com altres mercats, també pateix els excessos i les perversions.
L'artista ha de ser lliure per a poder fer una gran obra d'art, no em refereixo a ser un "single" sentimental, tothom necessita una persona al seu voltant com una mena de norma que ens dirigeix, em refereixo a llibertat de pensament, l'artista ha de ser lliure de triar els colors, les tonalitats, l'estètica, les formes, l'assumpte i tot alló que es considera una eina més de la cultura que l'artista va conformant, l'artista va donant sentit i sentiment a la llibertat, cerca, conèix i comparteix obres d'art amb la gent de gust refinat.

p.d. Article només en català dedicat a mi mateixa i a la meva dedicació a tot alló que m'agrada fer, com el fet d'escriure, per quina raó? perqué sóc lliure, jove, amb molta embranzida i tinc ganes d'aprendre...apa!!



TEXT: MERCEDES LÁZARO
PINTURA: JOSEP MARIA CABAYOL